Dos mil dotze

Una freda vesprada d’un hivern no qualsevol

un passeig amb els ulls ben oberts

creuant l’avinguda del Cid a pas de

                                                            caragol.

Te n’adones de l’apatia i la tristesa

                                                       de la gent.

Els bars buits,

la diversitat pren els negocis i
                                                     els carrers.

De sobte, el goig i l’esperança;

per fi arriba el correu desitjat,

trobar-se amb un company de somnis, Agustí C.,
desvirtualitzar-nos per uns segons

i desitjar-nos mútuament:

¡Què rebente tot!

i començar de zero.

Veure’s perdut per uns instants

retrobar-se entre els carrers de Conca

i sant Francesc de Borja.

Seguir caminant a peu ferm

sempre recte

malgrat alguns pocs bons flaires

que et belluguen pel camí.

¡La meua República per una bicicleta!

Caminar i escriure,

escriure i caminar.

Escrivint
es fa l’escriptura
a l’escriure.

Aturar-se a la plaça d’Espanya.

Un lloc on mai has volgut estar.

Ningú t’ha preguntat,

ningú mai t’ha escoltat

                                    tampoc.

Al carrer de Troia observaràs

que sempre hi trobaràs coses que no

                                                       sabràs.

I contínues caminant.

Amb nimfes, dracs i dinosaures et creuaràs

a cada pas i a cada vers

t’apropes al pas final.

Quinze graus centígrads,

al carrer de sant Vicent, Jo confesso

que al Cabré em vull llegir de bon

                                                        grat.

Al carrer d’en Sanç seguim endavant.

S’escolta algú parlant valencià,
¡al cap i casal!

“¡A veure que podem fer!”

Maleducats podem trobar, fins i tot,

entre els més humils i els més acabalats.

València balla de capoll.

Gaudir del nostre

                               bell modernista

vell edifici del Mercat Central.

Seixanta-cinc minuts,

                                 i cap destí?

La Llotja abandonada a la seua sort.

Primera aturada en el camí

asseure’s a l’oasi de l’Octubre

entre tan immens desert

un fred mes de gener.

Tres i Quatre

a la fi,

jo també serà gens.

T’aixeques i segueixes (escrivint), llegint;
sempre he sabut
que nàixer a aquella família

havia estat el millor
que hem podia haver passat.

Silenci,

mai em penediré.:

“la langue

plus ancienne,

celle du sexe

celle de la Dame [...]

[...] Toute femme sort de la terre”.

De ponent a llevant,

qui sap si de mestral a migjorn

o de ponent a xaloc

creuant de garbí a gregal

sense la tramuntana oblidar.

I jo també he gosat imaginar

sense l’ús de l’energia nuclear

el dia de sant Sebastià.

I espentem.

Reprenem el camí

amb la veu de la memòria

i l’Homenot del barret

sense ser cap trobador

ni cap artista de professió dels

                                                                            grassatores.

L’Odissea i la Ìliada gregues, l’Eneida romana

el Gilgamès assiriobabilònic

el Mahàbhàrata i el Ramaiana indis
i La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Tant hem escrit,

i ens queda tant per llegir,

            entendre i caminar...

Al carrer del pouet de sant Vicent

un altre descobriment fa mesos descobert.

A la sala Sorolla

els fons fotogràfics

de l’Hispanic Society of America,

trobem.

Més de tres-centes fotografies del seu temps,

i cap vers.

Ens volen fer creure que nosaltres,

                                                       som ells.

Les hores i els dies,

avui tampoc hi he estudiat.

Segueix a la recerca

dels tresors més preats:

la cultura i la llibertat.

La fam i la ignorància, és

el meu millor vers.

Ja no hi aguante més.

Com deia Voltaire:
“L’escriptura

és la pintura de la veu”.

I si la inspiració existeix,

l’has de cercar caminant.

Creuar-se València mai és una tasca fàcil,

la tornada d’Ulisses a Ìtaca

tampoc ho va ser:

ciclops, cotxes i les adversitats dels

                                                                             [déus.]

A l’Albereda hi estic

amb dos-cents versos colpits

a sang dels peus reeixits.

A pas ferm i lleuger avance

cap el meu segon destí:

la Biblioteca Joan Reglà d’Humanitats.

Vull morir,

no hi ha temps per més.

Estic mort,

mort per estar al teu costat.

Soledat.

Al carrer d’Arts Gràfiques hi sóc,

ja sent flairar

als meus amics de paper.

No mai hi podré dir

que no sóc un al·lot
                                                         afortunat.

E.S.