Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dimarts, 29 de maig del 2012

Wake up + Enlloc era un secret + Misteriosa papallona

WAKE UP

Fer de cada moment el
més especial. Fent del
dia sol radiant, de
la nit lluna plena. Més
viure sens témer la mort.

Les adversitats són els
meus millors amics. Amb un
nou vers i amb mida el poema
es reinventa a si mateix.

Llavors mai no has desitjat
fugir del dia i de la
nit i així sortir de tu,
trencant el cercle del temps?

E.S.

ENLLOC ERA UN SECRET

El soroll dels arbres, silenci:
com està de capgirat el vers,
acabat de florir.

S’encerclen les paraules
d’infinits queviures:
Alfa, Beta, Gamma, Zeta,
Delta, Epsilon, Jota i Kappa.

Anomenat capità d’aquest poema
menant lletres antigues
ancorades en un núvol d’atzur cel estelat.

Els mots feredats fugen
cercant la mar.
Enlloc era un secret.

Les estrofes es van incendiar:
trenta-sis mil versos,
dotze milions de síl·labes.

Qui va ser aquell que deia
que el poeta és un ésser exagerat?

De l’hospital ixen capbaixos, prenen l’autobús
direcció la mort.

Malgrat tot, el seu somni es va acomplir,
sinistre total.

De tractar de fer un vers de qualitat i barat,
acabà per no cobrar ni l’assegurança.

L’incendi va ver provocat.

E.S.


MISTERIOSA PAPALLONA


La generositat de les papallones, en primavera
bellugant frescos els seus colors i músiques
bressolant-se des del cuc, abandonat
fins la mort per un arc de sant Martí,
sent llum d’escatològic univers d'ou.

Pas efímer d’ésser, que tan sols deixa una lluna
creixent de delicada natura.
Milers d’ombres d’un cel estelat,
fràgils records de l’ànima, perquè
les seues ales reflexen uns núvols afligits.

Altre món està de volta, en són de dolces quan
s’acoronen els cabells. I el jorn sembla bellíssim.
Tal vegada no va ser coincidència
-va ser la mateixa por que sentí una vegada-
que l’insignificant insecte perdés el control.

Li mancava l’alba i la flor de tarongina, pel despertar
d’unes arrels que anaven totes unides, i morien
lentament a la fi, lliures. Mai va fer-ho realment bé
al tallar-li les ales sobre la taula. Del buit al caos del
no-res, com no poder imaginar-te-les?

Del voler ser caragol a ocell, sang de la seua
sang. Elles, que no sabien qui era el botxí,
per un vent vingut de ponent. Pel que sembla,
s’ha de ser papallona de paper i volar per sota del cel.
Perdut temps quan va desaparèixer misteriosa.


E.S.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada