Viure serà morir

"El mar, però,
dóna i pren la memòria..."

FRIEDRICH HÖLDERLIN

Olia a pluja
de llavis frescs.

Un cor destinat
amb ulls de glaç
asseguts sobre la lluna
al vent descarnat.

Una mar de gel
sospira plaers
amb llàgrimes de temps
i vertigen d'hivern.

Ulls tendres
de delícies plaents
brollen d'una boca,
amb una rosa,
de lluna creixent.

Núvols de fusta,
rams de flors secrets,
branques d’arbres
i càl·lids descolorits.

El sol dissol la vida
fràgil, incerta, lliure
a cada instant.

Desig natural
de cabells purs
sobre els teus pits,
un somriure de fulles
que emana de les flors.

Un absolut contacte
de pensament viu
ple de pols
i uns alés en els acords.

L'oblit crema la mà
al foc de l'ull
d'un raig nu,
teixint les nits.

Espais de vidre
que mouen cors dibuixats
despullats d'arenes
i pètals retornats.

Perfum de roser
i de la flor del taronger,
paraules lliures
d'un vers divers.

Un mur de galàxies
d'atzur horitzó,
rectes d'un món
de jardins encoberts.

Fruits saborosos
a l'ombra del desig
d’un temps amat i ple.

Un viatge al capvespre
de bes ardent i fugisser:
petita caixa que ajunta
realitat i desig,
aroma de ventre,
sospir de dematí.

Brot de dolç porpra
impregnat de fresca espurna,
remor d’un dia
d'inefable gota.

Dormies encara,
sense rerefons,
més de mil i una nits.

La nit acarona pètals
mentre els meus dits
els teus llavis palpen.

Viure serà morir.

 

E.S.