Sobre el llibre El plany de les lletres ferides
43 poemes conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos, molts d’ells amb un clar destinatari, la persona amada, a la qual es dirigeix amb una propera 2a persona; i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos.
Podem apreciar ja des dels primers poemes la influència de la mètrica clàssica amb l’endecasíl·lab ausiasmarquià, també sonets, quartets, quintets, versos amb rimes capricioses i versos amb rima lliure, la majoria. El mateix autor ja ho diu a una entrevista que li feren: s’ha d’aprendre a versar mètricament si volem fer un vers lliure amb un mínim de qualitat i dignitat.
Els temes que hi predominen són l’amor en totes les seves vessants, de fet el mateix poeta arriba a escriure la paraula amor precedida pel prefix entre parèntesi (des); el fet d’escriure; la mort; els records; l’esperança; la crítica social; la crida a la lluita; la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir, escriure, aprendre, estimar... viure. En diversos moments el poeta ens parlarà de caminar, córrer, com a sinònims d’avançar, créixer, viure. Així per exemple llegim caminar i escriure, / escriure i caminar o tant hem escrit, / i ens queda tant per llegir, / entendre i caminar del poema Dos mil dotze; o córrer i llegir, / tan necessari / com l’aire per respirar del poema Vides ferides.
Són aquests uns poemes que naixen de la realitat que abraça el poeta: des d’allò que sent, el seu paisatge interior; fins allò que observa, el paisatge exterior; i encara més, allò que se li escapa a la mirada, per inimaginable, insuportable o injust, que més que envoltar-lo, l’estreny amb força. Una barreja entre el silenci del jo poètic i el crit social i necessari. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de la tendresa més exquisida que observem en poemes com A un clic d’escletxa o Ésser d’aigua, fins al to més corrosiu i crític que veiem al poema Voltors abatussats de la usura verdugada. Són evidents les referències a Estellés i Ausiàs March, per exemple, en el poema Ideals i temps ferits, un poema que conté, potser, el leitmotiv de tot el llibre: lletres ferides de tendresa, esperança, pau i amor, dirà el poeta; perquè malgrat les ferides del dia a dia, les reals (crisi de valors, retallades socials, temps obscurs...), al poeta li resten els versos plorats, suats, soferts, sagnats, però també la tendresa, l’esperança, la pau i l’amor, o almenys el desig de tenir-los, així com les ganes d’aprendre, avançar, lluitar.
Enric Sanç té la capacitat de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents paradoxes (una cosa / tenim clara els dos: / que som tres); d’oxímorons, en moltes ocasions en forma de quiasme (morir com un nadó! / nàixer com un difunt; o estimar, com un enemic! / Odiar, com una mare!); de jocs de contraris (no haver-te conegut / mai, / per no haver d’estimar-te / ...sempre); de mots inventats, com ara el substantiu espaitems; d’encabalgaments (el poema Tancant el cercle en va ple)... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.
MERCÈ CLIMENT i PAIÀ
Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, divendres, 12 d'abril de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada