Passeu, passeu. A casa meua és casa vostra...

Fa una nit clara i tranquil·la. Hi ha la lluna que fa llum.
Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de
perfums.
Heus ací la Blancaneus, en Pulgarcito, els Tres Porquets, el gos Snoopy i
el seu secretari Emili, i en Simbad, i l'Alí Babà i en Gulliver.

Benvinguts! Passeu, passeu.
De les tristors en farem fum. A casa meva és casa
vostra si és que hi ha
cases d'algú.

Jaume Sisa [Barcelona, 1948]

dijous, 27 de març de 2014

Pròleg de Manel Alonso

En la nostra llengua una expressió, formada per la fusió de dues paraules, que va tindre un cert èxit i que ha perdurat en el temps ha estat lletraferit, és a dir ferit per les lletres, malalt, addicte a la creació literària, encara que en un principi aquest adjectiu es va emprar també com a sinònim d’instruït, d’individu que ha llegit molt. El que pocs fan o han fet és donar-li la volta a aquesta expressió i parlar directament de lletres ferides, que a més es planyen com és el cas del poeta nascut a la ciutat de València Enric Sanç, amb el seu primer llibre El plany de les lletres ferides (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2012).
Potser aquesta expressió fóra més adient en la relació que manté un escultor a l’hora d’esculpir i la seua matèria primera, la pedra. L’escultor amb les seues eines ferix la pedra per a extraure’n les formes que l’element té dins, però també les que té ell. La pedra, amb cada colp del cisell, es queixa, es plany. Enric Sanç, quan es posa a escriure, assumix la tasca de l’escultor, del feridor de la seua matèria primera, el llenguatge, i a través de l’element bàsic, la paraula, cerca una música, una melodia amb el seu ritme, amb el seu missatge, conformada per una cadena de fonemes, una música que és dins del llenguatge, però sobretot dins d’ell.
El plany de les lletres ferides és un llibre conformat per quaranta-tres poemes (més fins i tot, ja que per exemple «Les nafres del seu dolor» està fragmentat o conformat per un total de sis poemes) de caràcter unitari, encara que són diversos i variats els temes tractats: l’amor, el fet d’escriure, la condició humana, la necessitat de revoltar-se davant la injustícia generada per la crisi que ens ofega... i fins i tot les formes, ja que hi ha poemes amb una marcada i clàssica mètrica: «El pas del temps torna al mateix camí: / mar de silenci, records de color cel. / Cauen les fulles i en gronxe en les paraules / (núvol de somnis, trencaclosques del cor» i altres en vers lliure com ara aquest amb cert gust al Raimon més existencialista: «Som pols d’estrelles / d’una nit de lluna plena / en l’univers infinit. / Creiem haver-ho vist tot, / i no sabem res», poemes carregats d’imatges i d’altres que fluïxen com un riu d’escriptura gairebé automàtica com ara el que porta com a títol Dos mil dotze: «Una freda vesprada, / d’un hivern no qualsevol / un passeig / amb els ulls ben oberts / creuant l’avinguda del Cid / a pas de / caragol» i que el porta a creuar quasi tota la ciutat fins acabar al carrer d’Arts Gràfiques.
El llibre està tocat per un cert impressionisme, naixen molts dels poemes de la impressió que la realitat o les realitats amb les quals l’autor es va trobant en la seua vida diària: «Cada racó de València / em recorda a tu / cada carrer estret / una part del teu cos / cada plaça rodona / un pensament profund / cada sentiment viscut / una espenta pel futur».
Un dels poemes on Sanç fa d’alguna manera una sinopsi del llibre és Ideals i temps ferits, quan entre altres coses afirma allò de: «Lletres ferides de tendresa, esperança, pau i / amor. / Ulls d’un entre tants, / que assagen d’il·luminar la foscor».
Les paraules ferit, ferida, ferir, nafra, nafres, nafrades es repetixen com si a través d’elles es buscaren nexes d’unitat en la fragmentació que sovint imposa un poemari iniciàtic. Sanç ens suggerix que els versos estan ferits per la violentació que ell procura intencionadament a rimes i ritmes amb l’objectiu de donar-li forma i color a les paraules. Unes paraules que d’alguna manera corroboren allò que els parlava en un principi.
Enric Sanç és un individu que té la ferma voluntat de ser poeta i treballa dur per ser-ho, conscient que en l’ésser humà la creativitat s’aprén. La seua lluita, el seu interés està en aconseguir dominar l’ofici, però també en fer possible una cosa més difícil encara com ara tindre una veu pròpia. La constància, la perseverança, sempre acaben oferint resultats.
El poeta se’ns apareix en aquesta obra com un feridor també en el sentit vinculat a la pilota valenciana, vull dir el que fa el paper de ferir, de traure la pilota i posar-la en joc. Els seus poemes ens inviten a participar-hi, alguns amb tast de versos de la revolta a prendre una posició i potser a replicar-li de carxot o de manró, això ja ho trien vostés.

MANEL ALONSO
18 de gener de 2013

Article publicat al blog: Els papers de can perla.

dimarts, 4 de març de 2014

Nafres per tothom (fragment)

La Gioconda. Leonardo da Vinci.

Un vell somriure
i ho oblide tot.

ES. El plany de les lletres ferides (2012)

dimarts, 11 de febrer de 2014

No sabem res



Som pols d'estrelles
d'una nit de lluna plena
a l'Univers infinit.

Creiem haver-ho vist tot,
i no sabem res.

Enric Sanç. El plany de les lletres ferides. (2012)

dissabte, 1 de febrer de 2014

Una ferida més


(Imatge: Ima Montoya)


Abans de tu
no hi havia

jo.


Enric Sanç. El plany de les lletres ferides (2012).

dissabte, 18 de gener de 2014

Societat ferida

Imatge presa de la xarxa

Un dia ens vam despertar
descobrirem que érem pobres.


Enric Sanç. Societat ferida (fragment).

Vides ferides



M'aixoplugue en la nit on trobe
els més bells tresors, amagatalls del
rebuig, solitària atzabeja pell. [...]

Àdhuc una partida d'escacs en
el tauler de la mort.

A trenc d'alba s'enroquem: la
llum és per a uns pocs privilegiats.